L’ofici de “trementinaire” va ser una activitat que es donà única i exclusivament a la vall pirinenca de la Vansa i Tuixent, a la comarca de l’Alt Urgell (província de Lleida), durant un periode curt de temps, ja que el primer viatge es situa al 1875 i l’últim al 1984.
Va ser una activitat realitzada majoritàriament per dones, que amb la voluntat de complementar l’economia familiar, sortien una o dues vegades a l’any, -normalment en parelles-, a vendre de forma ambulant les seves herbes i remeis naturals, èssent la trementina el més popular i el que li dona el nom a l’ofici.
Les seves sortides, que podien durar uns dies o alguns mesos, recorrien principalment les zones rurals, on les cases i masos del camí ja les esperaven i acollien gràcies als vincles tan forts de confiança i amistat que es creaven.
Donada la precarietat del sistema sanitari i farmacològic de l’època, les trementinaires es van assimilar a metges de la natura aprofitant que a la seva zona originària era l’únic lloc on creixien certes plantes amb propietats curatives; elles sabien com utilitzar-les i aplicar-les al cos humà o als animals en cas de dolor o malaltia a causa dels canvis estacionals, el dur treball o els brots epidèmics del moment, com el “oli del tifus” remei molt sol·licitat en aquesta època.
Les trementinaires treballaven tot l’any, a més de la casa, els nens, l’hort, entre viatge i viatge tallaven les branques dels arbres i recollien les plantes útils per als seus remeis, les lligaven formant petits feixos i les penjaven de les bigues sota del teulada de la casa perquè s’assequessin, després les ficaven en bosses de tela i les penjaven a l’ombra preparades ja per al seu ús, i elaboraven els seus remeis extraient en forma líquida les propietats curatives de la planta i afegint greixos o ceres per obtenir una substància de consistència semblant a la pomada que facilitava la seva aplicació directament sobre la zona afectada de la persona o animal.
Cada trementinaire portava una petita romana (balança rudimentària de ferro) per pesar els seus productes, les llaunes plenes d’olis penjades a la cintura i una gran bossa de teixit de cànem plena de les bosses més petites d’herbes. Portaven una muda, la documentació, un ganivet i alguna cosa per menjar, vestien modestament i els diners els guardaven en una bossa cosida a la seva faldilla per la part interior.
Al principi l’ofici era molt dur, però a mida que es van millorar les vies de comunicació, van poder utilitzar el transport públic per transportar la seva càrrega
L’últim viatge el va fer Sofia d’Ossera l’any 1984. Sofia Montané i Arnau va néixer el 1908; als 10 anys va començar a fer el recorregut amb la seva àvia materna, una de les primeres trementinaires i ho alternava amb anar a servir a cases de pobles grans.
El 1936 es va casar amb Miquel Borrell també d’Ossera. Quatre anys després de casats, Miguel decidí canviar d’ofici i es convertí en trementinaire, convertint-se en una de les poques parelles que van viatjar junts com trementinaires.
